'Cringe' ja fa cringe?

«I, de la mateixa manera, la cantant barcelonina integra la realitat virtual que ens envolta a les lletres i ho fa de manera orgànica, sense fer cringe. [Enderrock, 1/03/2025]» (Neolosfera).

Si hi ha un manlleu que s’ha fet un lloc entre els parlants joves en els darrers anys, aquest és, sens dubte, cringe. Tot i que inicialment va començar a circular, sobretot, a través de les xarxes socials, avui dia és habitual sentir-lo en converses col·loquials més enllà de l’entorn digital. Qui no ha deixat anar un Quin cringe!, davant d’una situació especialment incòmoda?

El mot cringe prové del verb anglès to cringe, que actualment té dues accepcions. Originàriament, feia referència a una actitud de servitud o cortesia, ‘ajupir-se’ o ‘acotar-se’, sovint amb una reverència. Amb el temps, però, va adquirir un altre significat i va passar a expressar una ‘sensació d’incomoditat’ o el fet de ‘sentir vergonya aliena’ davant de situacions o comentaris que resulten ridículs o fora de lloc. Aquest segon significat és el que ha arribat a altres llengües.

En català, aquest manlleu s’utilitza generalment com a substantiu masculí, ho veiem en frases com Vaig sentir molt de cringe quan ballava davant de tothom o Em fa molt de cringe que diguis això. Ara bé, tot i que sovint el com a ‘vergonya aliena’, a la pràctica sembla que no són ben bé el mateix. Cringe té un component d’immediatesa i expressivitat: és aquella reacció que ens surt gairebé sola quan algú fa  diu alguna cosa que ens provoca ganes de mirar cap a una altra banda… En castellà, aquesta mateixa idea és expressada en algunes ocasions pel terme col·loquial lache (Com ho diria, 04/04/2024), provinent del caló. També es fa ús d’altres opcions, com grima o, fins i tot, repelús, en castellà, i angúnia o incomoditat, en català.

A Glossanova, cringe forma part dels dos corpus, atès que es tracta d’un manlleu que ha estat incorporat en el repertori tant de catalanoparlants com castellanoparlants, i presenta característiques morfològiques i fonològiques que poden donar lloc a diferents pronunciacions en ambdues llengües receptores: alguns parlants en fan una pronúncia més acostada a l’anglès, mentre que d’altres l’adapten al sistema fonològic de la seva llengua, tal com passa també en francès. Les dades recollides en les enquestes ens permetran observar quina és l’adaptació que en fan els parlants actualment, i qui sap si, amb el temps, sentir pronunciar ‘cringe’ farà cringe o si, en canvi, es convertirà en un terme estès per igual entre totes les generacions.